Reflexió sobre les inundacions de la Garona – 18 de juny de 2013

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de recórrer part de les zones més afectades per les darreres inundacions de la Val d’Aran amb un voluntari dels “pompièrs”, que és com es coneixen en Aranès, els bombers. En alguns llocs era un espectacle dantesc, del que serà molt difícil recuperar-se i tornar a tenir tots els accessos i carreteres novament oberts. Va ser el 18 de juny, un dimarts que va despertar la memòria dels que ja havien patit les inundacions de 1982, de 1963, o, fins i tot, alguns, pocs, de 1937. El riu Garona ja baixava feia uns dies amb un cabal proper als 125 m3/s, un valor molt més alt del que és usual per aquesta època de l’any, produït principalment per la fusió del gran mantell de neu que s’havia acumulat al llarg de l’hivern i la primavera, hi havia aire relativament càlid en altura. La pluja del dia 18,  i la fusió de la neu, van arribar a augmentar fins els 360 m3/s a Saint Béat, a la conca de la Garona francesa. Una pluja que si bé va superar els 120 mm en 24 hores no va ser tan excepcional. Tampoc va arribar a presentar intensitats excepcionalment altes, però va ser la conjunció pluja i acceleració de la fusió nival, el que va fer augmentar el cabal donant la impressió de que estàvem davant una avinguda sobtada, el que usualment és coneix com una “flash-flood”. I el mateix va passar en els afluents de la Garona i els torrents que baixaven per les muntanyes arrossegant pedres i vegetació. Explicaven que ja uns dies abans, el soroll de les pedres i troncs xocant entre si en el riu era esgarrifós.

La destrucció va ser en algunes zones total, sobre tot a prop de les preses hidroelèctriques o en alguns dels meandres més marcats. Les pèrdues econòmiques encara no s’han pogut avaluar completament. Però les pèrdues humanes han estat excepcionalment baixes, tant, que no n’hi ha hagut cap a la Vall d’Aran. Diuen que aigües avall, un treballador del camp va veure un home arrossegat per les aigües i es va apropar espantat i entristit a treure’l. Quina no seria la seva grata sorpresa quan va descobrir que era el ninot que els pompièrs de la Val d’Aran tenien per fer les pràctiques. Això si, molt car i sinistre total. I es aquest un tema del qual no se n’ha parlat, perquè el fet de que no hi haguessin víctimes ha trencat les estadístiques. Crec que això ens ha de portar a una nova reflexió, perquè si bé és cert que s’estan ocupant zones inundables, sobre la taula es troba la discussió de la neteja de lleres, també es cert que s’ha d’aprendre a conviure amb el risc, un risc que forma part de la pròpia natura, però en front del qual, cada cop tenim més eines per actuar. La millora de la predicció meteorològica i de les eines d’observació, són part d’aquesta. Aquest episodi va ser un bon exemple, ja que dies abans ja s’estava en una situació d’avís, i hores abans ja s’avisava de les potencials pluges i de la fusió més ràpida de la neu. Predicció sustentada en la investigació i l’avançament del coneixement, i observació basada en el manteniment de les eines i infraestructures adequades. Es per això que no podem, no tenim dret, a abandonar-les o forçar el seu abandonament.

El segon puntal clau va ser, en aquesta ocasió, l’actuació enfront l’emergència dels propis “pompièrs” i cossos de seguretat. S’ha parlat molt poc d’ells, pràcticament res, però crec que des d’aquí s’els ha de felicitar, tot reconeixent l’encert en la seva presa de decisions i actuacions, bon coneixedors del territori i de la seva gent. Cada poble te la seva anècdota, la seva aventura en alguna de les evacuacions. Es van haver de trencar murs, creuar el riu amb el camió de bombers carregat per disminuir la probabilitat de que se’l pogués endur les aigües revoltes, convèncer als que no volien abandonar casa seva, allotjar-los a esglésies i hotels, etc. El dia següent les botigues no van obrir i tots ells, amb la col·laboració de la població i protecció civil, es van posar a treure aigua, fang i runes. Un bon exemple de com, amb la col·laboració de tots, es pot afrontar millor l’adversitat.

Les riuades de la Val d’Aràn ens han donat moltes lliçons, i una, és aquesta.

A continuació podem veure tres fotografies dels danys. L’autor és: E. Caubet.

DSC00471Carretera entre Salardú i Arties
DSC00468Tredós
DSC00491

St Beat, França

Dra. Maria del Carme Llasat

Anuncios